ATRI: “el centre és per a la gent”

1. “Qui és aquesta boja?”, va exclamar l'editor de la revista Fortune quan una dona del carrer, sense projecció pública ni acreditació tècnica, es va atrevir a impugnar tot el projecte de “regeneració” moderna que el prestigiós urbanista Robert Moses havia ordit per al centre de Nova York. Han passat més de seixanta anys, la boja es deia Jane Jacobs i el temps li ha donat la raó: “el centre és per a la gent” (“downtown is for people”). Durant el segle XX, els Robert Moses de tot el món van imposar les seves esquinçadores autopistes sobre el transport públic i els barris caminables. Avui sofrim els estralls d'aquest model urbà, que van des de la segregació soci-espacial fins al propi canvi climàtic. Avui sabem, com va saber Jacobs, que necessitem ciutats més mixtes i compactes, és a dir, més justes i sostenibles. Ciutats fetes d'arquitectures simples però articulades en pomes complexes, a base de finques estretes i entre mitgeres, amb placetes i jardins d'escala humana i «carrers corredor» que afavoreixin la proliferació del petit comerç, els equipaments de proximitat, el moviment de vianants i ciclistes o la qualitat i eficiència del transport públic.

Lluny de ser nostàlgic, el model de ciutat mixta i compacta és avui el més pertinent per a afrontar els reptes ecològics, econòmics i polítics que ens planteja el futur immediat. Res nou. És el model que va inspirar els barris de Barcelona o Nova York. Els barris que l'urbanisme del segle XX va desaprendre a fer mentre estenia noves perifèries i que tant va maltractar quan «esponjava» els centres heretats del passat. Encara que aquest urbanisme del monocultiu latifundista continua donant bandades, el temps comença a posar-lo en el seu lloc. Comparats amb els barris mixtos i compactes que li van precedir, és ja evident que els seus desenvolupaments dispersos i monofuncionals són menys fèrtils per a la vida social i fins i tot menys atractius per a la indústria turística o el mercat immobiliari.

Durant un temps, les seves propostes antiurbanes van instigar a les classes emergents a desertar de la ciutat per a instal·lar-se en «els afores», deixant enrere els centres històrics i convertint-los en guetos socials. No obstant això, alguna cosa està canviant. Tant els polígons de la ciutat-dormitori com les cases enjardinades de la gran Suburbia perden poder de convocatòria. Fenòmens com la gentrificació o la turistificació dels barris històrics —centrals pel seu compacitat i mixtura, no per la seva posició— revelen un desig creixent de retorn a la ciutat. No obstant això, les víctimes d'aquest canvi de tendència són els veïns que havien romàs en els barris caminables i que estan sent expulsats cap a perifèries disperses on depenen més del cotxe. És urgent un canvi de paradigma urbanístic que compensi aquesta dislocació.