Imatge
curriculum

curriculum

Categoría definitiva
Diagnóstico

La ciutat de les mans petites

Cos

El Moviment Modern va sorgir com a resposta a la precarietat habitacional de les ciutats antigues. Des de les siedlungen alemanyes, fins a la Ville Radieuse de Le Corbusier, els arquitectes de la Modernitat van proposar abaratir els processos de construcció per a democratitzar l'accés a l'habitatge, al sol, a l'aire net i a la vegetació. En aquesta obstinació utòpica, l'urbanisme del segle XX va resoldre la qüestió residencial des d'una lògica merament industrial, basada en la producció seriada de grans blocs i torres aïllades, un model industrial que, suposadament, optimitzava la rapidesa i l'economia de l'execució. Tal com va ocórrer amb la serialització de Taylor o Ford, aquest canvi de paradigma va comportar la desertització de teixits artesanals amb llarga tradició productiva. Els mestres d'obres, els paletes, els fusters, els ferrers o els lampistes, van haver de deixar enrere les seves destreses i el control del producte final per a incorporar-se com a simples obrers a complexes cadenes que quedaven en mans dels enginyers i les grans empreses.

El nou sistema abaratia efectivament els costos de producció i feia més assequibles per a la classe obrera béns de consum massiu com els electrodomèstics, els cotxes o les cases. Però, en realitat, el sistema no tenia en compte enormes externalitats ecològiques i econòmiques que avui posen en risc la supervivència i la convivència en el planeta. En el procés de construcció de la ciutat moderna, la corrupció urbanística o l'especulació immobiliària han proliferat amb la concentració dels mitjans de producció en poques mans. Les innovacions tècniques que van permetre abaratir la construcció perquè l'habitatge fos més assequible van acabar sent esmenades per processos de concentració de poder i riquesa que han convertit l'habitatge en una cara mercaderia financera. Els costos energètics de la producció de formigó, d'una ciutat dispersa basada en la mobilitat motoritzada o de la segregació espacial fruit de la zonificació són devastadors. Els desenvolupaments urbans moderns separen als rics dels pobres, als llocs de residència dels de producció o consum. Això ha derivat en la multiplicació de la mobilitat i, amb ella, en l'esclat de greus crisis energètiques amb nefastes conseqüències geopolítiques o en l'emissió a l'atmosfera de grans quantitats de gasos d'efecte d'hivernacle que alimenten un canvi climàtic cada vegada més irreversible.

A hores d'ara del segle XXI, hem de tornar a aprendre a fer ciutats. La necessitat de fer gran quantitat d'habitatge assequible no pot anar en detriment de la qualitat del teixit urbà. Garantir el dret a l'habitatge ha de significar, també, garantir el dret a barri i el dret a la ciutat. La producció de ciutat pot ser eficaç i, al mateix temps, tornar a l'abast de les mans petites. L'estratègia #ATRI aposta per un sistema constructiu que redistribueix riquesa i oportunitats entre les mans petites que conformen el teixit productiu. Aquest sistema de construcció en sec permetrà posar en joc les capacitats de diversos agents professionals i de les pròpies persones usuàries. La participació d'aquestes últimes en el procés de construcció tindrà múltiples avantatges. D'una banda, abaratirà els costos de la construcció i farà possible la promoció d'un major nombre d'habitatges. D'altra banda, permetrà que les mateixes puguin participar en la presa de decisions sobre la distribució dels seus propis habitatges. Finalment, fomentarà la col·laboració entre futurs veïns i, per tant, produirà teixit social des d'abans que s'acabi l'obra. A més, el sistema #ATRI propugna una construcció conseqüent amb el repte ambiental. En la fase de producció d'elements prefabricats s'usaran principalment fusta i acer per a aconseguir mòduls autoportants i eficients, que resultin en configuracions econòmiques, lleugeres, reversibles i d'execució ràpida.la ciudad de las manos pequeñas