L’habitatge com a instrument de millora urbana

L’habitatge públic de lloguer no és només un servei assistencial per rescatar la base de la piràmide social. És també un element predistributiu, tan fonamental com la sanitat o l’educació, que beneficia el conjunt de la societat. L’habitatge públic no només cohesiona el teixit social sinó que també pot servir per relligar el teixit urbà. Tant com l’espai públic, l’habitatge pot ser un instrument de millora urbana. En efecte, mitjançant les polítiques residencials es poden obtenir ciutats més mixtes i compactes, és a dir, més justes i sensates. Ciutats fetes de barris amb finques petites i entre mitgeres, amb carrers corredor que afavoreixen el comerç de proximitat, la barreja d’usos i de classes socials, el moviment dels vianants i els ciclistes i la possibilitat d’un transport públic eficaç i de qualitat. Lluny de ser nostàlgic, aquest model és molt pertinent avui per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.

Durant el segle XX, l’urbanisme modern no només ha sigut incapaç de produir aquesta compacitat i mixtura, sinó que també les ha maltractat en els teixits urbans heretats del passat. Però, els teixits mixtes i compactes són els únics capaços de crear centralitat i per això són els més valorats per la indústria turística o el mercat immobiliari. Cal un canvi de paradigma urbanístic que democratitzi la possibilitat de viure en un barri compacte.

A Barcelona, els teixits consolidats presenten encara molts buits disponibles que són perjudicials perquè estan minvant la seva compacitat però que, a la vegada, representen una oportunitat per augmentar el parc públic d’habitatges en posicions centrals. L’estratègia #ATRI proposa un mètode d’«odontologia urbana» que entén aquests buits com les càries que corquen una dentadura i proposa omplir-les amb «empastaments» residencials.