El front urbanístic: odontologia urbana

Com s’ha dit abans, entenem la necessitat de produir sostre d’habitatge públic redistribuït a la ciutat com a una oportunitat per a la millora urbana. Per explicar la dimensió urbanística de l’estratègia #ATRI sovint fem un paral·lelisme amb la disciplina odontològica.

La qualitat de vida d'una societat es mesura amb precisió en les dents dels seus habitants. La salut dental depèn de diversos factors: Uns són genètics, altres higiènics i uns altres d'alimentació, però finalment es necessita de l'accés a una atenció professional. Els dentistes amb pocs mitjans o coneixements abusen de l'extracció i de les pròtesis. Els odontòlegs acurats treballen amb més afecte: netejant a fons, obturant una càries, col·locant una funda, instal·lant un implant. Salven la peça i amb ella preserven la salut de les dents i la identitat de la boca del pacient.

A la ciutat passa quelcom semblat. Els bons urbanistes treballen amb el teixit físic i social existent. Els maldestres prenen la ciutat com un full en blanc i edifiquen els seus grans polígons de ceràmica esmaltada, duros, perfectes i llunyans, aliens a la ciutat i als seus propis veïns.

Una aproximació morfològica a aquesta idea d'una odontologia urbana ens permet classificar les oportunitats de millora dels teixits de la ciutat en tres grans grups en funció de la relació del nou amb l'existent.

a) Insercions: rehabilitar, canviar d'ús, millorar l'habitatge existent i introduir nou habitatge en edificació les funcions de la qual han quedat obsoletes. Emplenar.

b) Superposicions: remuntar, esgotar l'edificabilitat existent i colmatar sectors subedificats. Elevar-se.

c) Juxtaposicions: pegar-se a les mitgeres consolidades que són fruit de divorcis urbans i edificar contra els testers cecs que produeixen espais públics reiteratius i de baixa qualitat. Casar.