Imatge
#SalvemelSantPau mobilized about 40 entities and hundreds of neighbors.

#SalvemelSantPau mobilized about 40 entities and hundreds of neighbors.

Categoría definitiva
Blog

Gimnàs Sant Pau

Subtítulo
Salvar un gimnàs per salvar la ciutat
Cos

Hi ha un lloc a Barcelona en el qual semblen confluir bona part dels conflictes urbans, un lloc que podria servir d'exemple per a mostrar el que va malament a les nostres ciutats. El local és també un punt de trobada de moltes de les solucions per a aquests conflictes, un espai no només físic en el qual ha coincidit un grapat de persones i idees que proposen canviar el futur d'aquest lloc i de la mateixa ciutat. En el districte de Ciutat Vella, tan castigat per tantes coses, allí on es troben els barris del Raval, Sant Antoni i Poble Sec, hi ha una immoble únic en el qual ocorren coses estupendes.

El gimnàs Sant Pau es diu a si mateix social i fa molt bé. Amb gairebé 80 anys d'història, ara és gestionat per una cooperativa de treballadors que no només dóna servei com a espai per a la pràctica d'esports varis a preus populars, sinó que ofereix accés gratuït a persones de col·lectius vulnerables i dutxes per a persones sense llar, dóna accés a adolescents a canvi de revisar que van bé en els estudis, obre la piscina una vegada a la setmana perquè les dones musulmanes puguin nedar i manté horaris especials en Ramadà, té vestuaris i fa classes per a persones trans, permet el registre a les persones sense papers i, en general, està obert per a tots aquells als quals se solen tancar les portes.

Tot això ocorre cada dia en un sòl —planta baixa i un pis sobre el carrer— que és un caramel per al capital immobiliari. En aquesta zona assolada per la gentrificació i la substitució de veïns per turistes, el Sant Pau és la promesa d'un negoci majúscul per a la propietat, la família Samaranch-Viñas (sense relació, pel que sembla, amb l'olímpica).

Per això, els treballadors del gimnàs porten anys barallant contra els intents d'expulsió i promovent la unió de veïns, col·lectius i professionals mitjançant una mobilització i una proposta els plantejaments de la qual i objectius van molt més allà de la supervivència del propi negoci i tenen a veure amb l'activació de processos de veritable democràcia participativa en els barris, amb un model innovador d'habitatge amb fi social i amb una ciutat que sap que defensar i salvar espais i projectes com aquest és una manera de salvar-se a si mateixa.

El problema és que, en les poques setmanes que queden d'any, el gimnàs i el projecte de construir sobre ell habitatge social la hi juguen: la propietat ha demandat de nou per a aconseguir el desnonament i l'Ajuntament de Barcelona no acaba d'executar les decisions a les quals s'havia compromès.

 

A historical image of the Popular Baths that occupied the premises before the gymnasium.

 

 

La Història. Al local on està situat el Sant Pau l'acció social li ve de naixement. En 1940, en aquest el 46 de la Ronda de Sant Pau, la Societat General Aigües de Barcelona va obrir els seus Baños Populares “per a posar a l'abast de la població menys dotada un conjunt de serveis higiènics”. En aquests temps de postguerra, de pobresa i d'habitatges sense aigua ni serveis, s'oferien banys, dutxes i piscina a preus possibles. Així va ser fins a 1960, que es va fer càrrec la Federació Catalana de Natació i es va reconvertir en gimnàs i en la primera piscina amb clor de la ciutat, on van aprendre a nedar bona part dels veïns de Ciutat Vella. Després d'un període de gestió per part de les Escoles Peus, en 1992 va adquirir el gimnàs un grup de professors d'INEF. Després d'anys de bon funcionament i rendibilitat, van començar a acumular deutes i impagaments, segons sembla per males inversions. Davant l'amenaça de tancament, un grup de treballadors de l'empresa es va fer amb el negoci per un euro i va assumir dels deutes. Això va ser en 2012.

En aquell moment, els Samaranch-Viñas ja portaven unes quantes dècades sent propietaris d'aquest local i de més sòl als voltants. En 2007 ja van intentar vendre-ho per a fer un hotel, però la idea, al costat d'uns quants milers d'euros d'inversió inicial, va volar amb la crisi. En qualsevol cas, tenien molt clar que el negoci i la rendibilitat que ells volien no estava en el lloguer del local a un gimnàs social.

 

El gimnàs. El social aquí no és posa, va en l'actitud de cadascun dels treballadors i fins a de la gent que visita i dóna suport al gimnàs. Ho vaig poder veure durant la meva visita aquí, amb un xàfec tardorenc convertint finalment Barcelona a Venècia i un constant tràfec de clients diversos: xavals que sortien de l'escola, persones majors del barri, immigrants i fins a turistes que preguntaven preu per a seguir en forma mentre durava la seva visita. Aquest dia, a l'hora del tancament, dos subsaharians estaven asseguts en les taules de l'entrada aprenent espanyol amb una aplicació del mòbil. Un d'ells, calçat amb unes xancletes de plàstic, va acabar trepitjant els carrers entollats amb unes sabatilles que va insistir a donar-li Ernest Morera, exdirector i soci del centre.

Segons em va explicar ell mateix mentre m'ensenyava l'espai, la fi social el van posar ell i la resta dels treballadors que es van fer amb el negoci en 2012. Per trajectòries i convenciments personals, però també perquè, en haver d'enfrontar-se als deutes i la pressió, van decidir que, ja que la hi jugaven, que fos per un projecte que els omplís d'il·lusió. I, així, escoltant les necessitats d'aquests barris en els quals la lluentor de l'èxit no pot tapar la desigualtat i l'exclusió, van anar fent del SantPau una eina essencial per a l'assistència social a Barcelona.

Avui, el Sant Pau, amb 500 socis, ofereix altres activitats esportives a 900 persones vinculades a més de trenta entitats (acull especialment nens, refugiats i altres col·lectius vulnerables), manté un servei de dutxes per a gent sense llar (unes 1.100 al mes), permet accés a persones sense papers, escolta les necessitats especials de tota mena de persones i tot ho fa a canvi de no rebre ni un euro ni de les administracions ni d'organitzacions del tercer sector. El Sant Pau, que és un gimnàs de barri modest, de bona grandària i amb unes instal·lacions dignes però en absolut actualitzades, ha estat anys funcionant com una casa d'acolliment i ho ha fet posant el temps i els diners dels seus socis treballadors i, a més, en silenci, sense lluir-se, perquè calia fer-ho. Així, fins que va arribar el conflicte que semblava definitiu i van sortir a comptar i a explicar-se.

 

 

#SalvemElSantPau

El conflicte. En 2016, els treballadors propietaris del gimnàs van decidir que no podien més, que tancaven. Encara que havien anat reduint el deute i les pèrdues i aconseguint una bona facturació, seguien amb un dèficit anual de 15.000 i 20.000 euros i estaven trencats física i emocionalment. Li ho van comunicar a l'Ajuntament per a veure qui i com s'anava a fer càrrec de totes les persones a les quals donaven assistència. L'Ajuntament va dir que no podien tancar i va començar una negociació per a rebre entorn del 8% del pressupost com a subvenció. I, encara que soni estrany, els problemes van ser a pitjor.

La negociació va ser ràpida i va acabar bé. El trauma va venir per la diferència entre els terminis de l'administració i els de la vida mateixa. Pensant que serien dos o tres mesos i davant l'apressant de la situació econòmica, el gimnàs va decidir només pagar sous i consums i no fer-se càrrec del lloguer. Però la cosa es va allargar —finalment, només hi ha hagut una ajuda en forma de conveni durant un any— i el Sant Pau es va ficar en un embolic de debò.

La propietat va veure per fi l'oportunitat de fer el seu negoci. En ple subidón immobiliari va arribar la feblesa dels seus arrendataris forçada per les promeses i la lentitud burocràtica. I llavors, just quan el desnonament semblava cantat, va néixer el moviment Salvem el SantPau.

Per primera vegada, els treballadors del gimnàs en comptes de donar ajuda, la van demanar. Primer va arribar el potent moviment cooperatiu barceloní, al qual van acudir a la recerca de suport “sobretot emocional”, però que va acabar aportant molt més. De fet, el gimnàs va passar de ser SL a ser cooperativa. Ho compta Ferrán Aguiló, activista, membre de multitud de projectes cooperatius (Mon Verd, Germinal, Biciclot, La Broda…) que avui és també part d'aquesta i una de les primeres persones que va acudir a interessar-se per la seva situació: “Vaig veure l'escenari i vaig plantejar que una bona estratègia per a afrontar els reptes, que no només eren econòmics, també d'organització i d'estats d'ànim, podia ser sumar-se al moviment cooperatiu”.

A partir d'aquell moment, la xarxa de suports es va multiplicar. Al voltant de quaranta col·lectius i entitats es van sumar a la defensa del gimnàs —una agrupació heterogènia: de les Escoles Peus al Consell Islàmic de Catalunya, passant per multitud de Fundacions i serveis socials, associacions veïnals i de comerciants i fins a centres penitenciaris— i, també, centenars de veïns del barri i de tota la ciutat. Va haver-hi mobilització en xarxes socials, concentracions en la plaça de Sant Jaume, repercussió en mitjans, una agitació que va aconseguir canviar un resultat que semblava obvi. I una mica més.

No només no va haver-hi desnonament, sinó que el moviment Salvem el Sant Pau va aconseguir frenar la negociació per la qual la propietat pretenia, a canvi de deixar-los seguir amb la seva activitat un parell d'anys, construir habitatges en un solar confrontant en el carrer de Reina Amalia. Finalment, es va aconseguir que l'Ajuntament comprés aquest sòl per a fer habitatge social i la garantia de seguir quatre anys més amb el gimnàs. Però el moviment volia més.

 

Section of proposed project

 

 

La proposta. Entre tota la gent, col·lectius i individus, que s'havia sumat a la defensa del gimnàs hi havia tanta capacitat de mobilització, tant coneixement i experiència i tantíssimes ganes de pensar i provar altres formes de fer ciutat que el moviment Salvem el Sant Pau va acabar convertint-se en Habitem el Sant Pau. Un equip multidisciplinari format per arquitectes, urbanistes, advocats, economistes i activistes va començar a engiponar una proposta que tractava d'estendre en vertical l'acció social del gimnàs i que podria arribar a ser alguna cosa així com el revers lluminós de la mercantilització del districte i de la ciutat.

Intento resumir el que proposa aquest projecte: sobre la planta del Sant Pau es construeix habitatge, però en un model híbrid entre el cooperatiu, el social i l'assistencial. De les 47 habitatges, onze més una es dediquen a persones en risc d'exclusió (el més un és per a un treballador social). La resta són en règim cooperatiu i al mateix temps públic, en un format innovador basat en els Community LandTrust anglosaxons —amb una gestió entre administracions i veïns que funciona des de fa més de quaranta anys en llocs de EE. UU, el Canadà i Regne Unit—.

Però la novetat no acaba aquí i també està en la forma construir, en un model anomenat ATRI(Agrupacions Tàctiques de Repoblació Inclusiva) creat per gents dins del col·lectiu i que proposa, entre altres coses, contractar equips i materials amb criteris socials, de proximitat i de sostenibilitat, aplicar sistemes constructius més ràpids i modulars i, al temps, reversibles i acabar el treball en manera participativa i amb tècniques de autoconstrucción com a forma no només d'abaratir costos sinó d'aconseguir la cohesió entre els diferents habitants.

“Amb el model ATRI podíem traslladar el que d'alguna manera estava ocorrent al voltant del Sant Pau, el disseny social, el model de gestió, a criteris arquitectònics. A més, era una manera de construir amb una afecció mínima a l'activitat del gimnàs”. Qui parla és David Juárez, fundador de l'estudi d'arquitectura Straddle3, membre de la xarxa de construcció participativa Arquitectures Col·lectives i part de l'equip impulsor de la proposta que vertebra Habitem el Sant Pau. “El que volíem demostrar amb la proposta, i amb ATRI, és que hi ha mètodes possibles de desenvolupar habitatge públic o social en els centres consolidats de les ciutats. Des d'un angle urbanístic, buscant buits urbans propicis per a ser complementats amb la instal·lació d'habitatge, alguna cosa que ens agrada dir odontologia urbana; però també el format treballa des d'un àmbit jurídic, perquè aquests espais no convencionals puguin albergar aquest tipus d'allotjaments”.

Perquè tot això ocorregués, era necessària una premissa: la propietat del sòl havia de ser pública. Habitem el Sant Pau va iniciar una mobilització destinada a aconseguir que l'Ajuntament de Barcelona comprés l'immoble. D'una banda, es buscava incloure l'assumpte en la multiconsulta popular anual instaurada pel govern de Barcelona en Comú. Per un altre, portar el tema al ple de l'Ajuntament. Per a la recollida de signatures destinada a arribar a la votació popular es van mobilitzar més de 400 persones en 68 punts de la ciutat, a part de l'escàndol en xarxes socials, i es va aconseguir arribar a les 21.000 exigides encara que, finalment, la proposta no va acabar sortint a votació per un defecte de manera que des del gimnàs consideren molt estricte. Però encara quedava la basa del ple.

El 25 de maig de 2018, a proposta de la CUP i amb vots a favor de tots els grups menys l'abstenció de PP i PSOE, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la compra, abans del 31 de desembre de 2018, de la finca situada en el 46 de la Ronda de Sant Pau —compra que havia de ser per part del propi Ajuntament, el consorci d'habitatge o la Generalitat i dins del rang de preus establert pel consistori—, respectar el gimnàs i destinar el construït a habitatge social i fer-lo a partir del projecte proposat des de Habitem el Sant Pau. Una victòria que en realitat no ho era tant.

 

 

Fighting for the survival of Sant Pau

 

La situació. Avui el Sant Pau perilla més que mai, el projecte d'habitatge social i el propi gimnàs. A menys d'un mes de la fi de l'any i del compromís del ple, l'Ajuntament no ha mogut fitxa per a exercir la compra compromesa. La cooperativa de treballadors s'ha reduït de setze a deu, s'ha baixat els sous un 30% i ha augmentat les seves jornades laborals per a igualar ingressos i despeses i facilitar la solució pactada. També ha buscat una altra via i, en vista de la inacció del consistori: ha contactat amb uns possibles compradors de l'edifici, un grup d'empreses que construirien habitatge destinat al mercat lliure, però amb el compromís de mantenir el gimnàs obert, garantir el seu futur i el treball dels cooperativistes i el d'oferir habitatge assistencial en altres immobles de la ciutat.

La propietat, per part seva, té pressa per llevar-se d'al mig el gimnàs i vendre. En aquest temps, l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat la norma que obliga al fet que les noves promocions immobiliàries dediquin el 30% a habitatge social, però com la seva aplicació comença en 2019, el mercat ara està més calent que mai. Per això, els Samaranch-Viñas han tornat a demanar el desnonament per impagament de tres rendes, falta de manteniment i absència d'assegurança. El judici es va celebrar la setmana passada i la sentència arribarà la que ve i, encara que té dolenta pinta, el Sant Pau assegura que recorrerà si és en contra seva.

I l'Ajuntament, què diu? La resposta l'envien des del departament de premsa en un corejo electrònic que no admet molta pregunta de tornada i que diu el següent: “Aquesta adquisició (la del gimnàs) es podria dur a terme si es complia amb dos requisits essencials: que la Generalitat s'impliqués en l'operació i que la propietat estigués disposada a vendre l'immoble a un preu que estigués dins de la instrucció de preus que té l'Ajuntament de Barcelona per a l'adquisició de béns immobles (…). Avui dia, mantenim el contacte tant amb el Gimnàs com amb la propietat de l'edifici en el qual aquest se situa amb la condició de garantir que el projecte del Gimnàs Sant Pau pugui tirar endavant sigui amb la fórmula que sigui i sense suposar necessàriament la compra de l'immoble per part del Consistori, tret que es compleixin els requisits previstos que es van verbalitzar en el Ple de maig de 2018”.

Pel que compten els qui estan prop d'aquestes negociacions, l'Ajuntament no exercirà aquesta opció de compra. Hi ha qui diu que perquè ja s'ha gastat tot el pressupost per a aquest tipus d'adquisicions i hi ha qui sosté que no el farà perquè prefereix centrar-se en projectes d'habitatge més amplis i que acullin a més gent. Per a acabar de rematar el panorama, el renovat i molt pròxim mercat de Sant Antoni té prevista l'obertura d'un gimnàs, privat i de baix cost, després d'una licitació municipal.

En la cooperativa i el seu entorn, en el qual hi ha gent molt ficada en els comuns, hi ha diferents graus de desesperança davant l'actitud de l'Ajuntament. En el cas de Ferrán Aguiló, la qual cosa hi ha un empipament monumental i comprensible que s'expressa així: “L'única cosa que demanem és que es retiri d'una vegada, que deixi de fer soroll, perquè nosaltres no podem sobreviure més enllà de desembre si no hi ha compromís de compra. L'Ajuntament no està fent la seva labor des del punt de vista social, ens envia gent i no ens aporta res. Necessitem que ens deixi negociar amb les empreses que hem aconseguit que s'interessin per nosaltres. Si ens hem d'enfonsar, ens enfonsarem sols, però que no ens enfonsin ells”.

El Sant Pau s'enfronta en aquests dies a la qual pot ser la baralla final. La majoria de les treballadores l'única cosa al que aspiren com Ferrán, és al fet que acabi i a mantenir els seus treballs, els val salvar el gimnàs a través d'aquest acord de compra negociat per ells. Entre el col·lectiu de suport, encara hi ha qui veu possible el projecte de construcció social i comunitària. En qualsevol cas, aprofitant la sentència i el compte enrere, el Sant Pau promet més mobilitzacions, més pressió.

El moment és clau i la qüestió també. L'ajuntament que presideix Ada Colau cometria un tremend error deixant morir el gimnàs i no fent un últim esforç per salvar la seva innovadora proposta. És veritat que als governs els entra una paràlisi especial en períodes preelectorals i que la situació a la ciutat comtal és delicada, però se suposa que Barcelona en Comú no es va presentar ni va ser triada per a comportar-se com un govern qualsevol. Com deia al principi del text, el Sant Pau i el seu projecte mostren bona part dels conflictes urbans i proposen solucions per a ells: gentrificación, emergència habitacional, desigualtat, exclusió, habitatge social, integració, participació veïnal, democràcia… No entendre-ho així i deixar que la batalla es perdi seria una decepció difícilment suportable per als treballadors del gimnàs i per a les persones i col·lectius que porten anys mobilitzant-se al seu favor. I per a la pròpia ciutat.