Imatge
vivienda

vivienda

Categoría definitiva
Diagnòstic

Emergència habitacular

Subtítulo
En comparació amb altres grans ciutats de l'entorn europeu, Barcelona pateix una greu mancança d'habitatge públic de lloguer
Cos

En comparació amb altres grans ciutats de l'entorn europeu, Barcelona pateix una greu mancança d'habitatge públic de lloguer. Mentre que Viena, Londres, París o Berlín disposen de més d'un 20% d'habitatge públic de lloguer dins el seu parc residencial total, la capital catalana arriba amb prou feines a l'1%. Aquesta mancança és herència directa del franquisme, un règim que, amb el convenciment que una població de propietaris endeutats seria més conservadora i menys propensa a revoltar-se, va inventar quelcom tan insòlit com la promoció pública d'habitatges privats. Aquesta aposta per la venda en lloc del lloguer explica que, a Barcelona, un de cada vuit habitatges (més de 100.000 unitats) hagi estat construït amb diners públics malgrat haver acabat en mans privades.

A partir de la Transició, lluny de remetre, aquest incentiu públic a la cultura de la propietat privada es va estendre. Durant dècades, la hisenda espanyola va deixar de recaptar gran quantitat de recursos a causa de desgravacions fiscals que incentivaven els particulars a recórrer als bancs per hipotecar-se i adquirir un habitatge de propietat al mercat privat. Aquesta política, insòlita als països de l'entorn immediat, va inflar els preus de l'habitatge fins a nivells desorbitats i va provocar una bombolla immobiliària sense precedents. El 2008, en el marc d'una crisi financera global, l'esclat de la bombolla, agreujat per una llei hipotecària que negava qualsevol possibilitat de dació en pagament, provocaria una emergència habitacular que deixaria gran quantitat de famílies sense casa i un gran nombre d'habitatges desocupats. Vuit anys després, mentre la crisi hipotecària està lluny d'haver-se resolt, Barcelona viu una segona bombolla immobiliària, en aquest cas, dels preus de lloguer. La demanda d'allotjaments per part de la creixent població flotant de turistes i l'adquisició massiva d'habitatges per part d'inversors estrangers han provocat que els lloguers hagin pujat més d'un 13% a Barcelona l'any 2015 i que ja arribin als nivells previs a l'esclat del 2008.

Si Barcelona disposés d'un parc públic d'habitatges de lloguer equiparable al d'altres grans ciutats europees, la seva població estaria molt més protegida davant d'aquestes fluctuacions del mercat immobiliari. El cas de Viena, amb un 30% d'habitatge públic i un altre 30% d'habitatge cooperatiu no especulatiu, n'és un exemple emblemàtic: el terç restant d'habitatges pertany a un mercat privat molt més estable i responsable que el nostre. Tot i que, en la present legislatura, el Patronat Municipal de l'Habitatge ha incrementat la producció d'habitatge públic, el cert és que amb l'actual ritme de producció encara trigaríem dècades a tenir el parc necessari per temperar les fluctuacions del mercat. A més, els nous habitatges es produeixen en base a grans promocions perifèriques que només estan a l'abast de grans empreses constructores, que no enriqueixen el teixit urbà i que poden arribar a generar guetos socials.

 

Infographics

Infographics